MOLDOVA

 [English version below]

Ens dirigim cap a la frontera d'Ucraïna i Moldova, un país petit d’uns 3 milions de persones. No n’hem sentit gaire del país i entrem amb total ignorància. Dia 21 de Setembre i creuem la frontera, el primer paisatge que ens trobem són milers de vinyers- Moldova era uns dels majors subministradors de la Unió Soviètica de vi i xampany. Fem nit al costat d’un llac, per calmar una mica la incertesa del que ens trobarem.

Estem al sud de Moldova, i en aquesta regió Gagaúsia (160.000 hab.), la població són descendents de la gent que parlava les llengües turqueses, i s’anomenen Gagaús. El segle 18 els hi deixaren la terra amb la condició que es convertissin al cristianisme. Actualment, tenen la seva bandera, la policia pròpia i universitat. Els nens de les escoles aprenen 4 llengües (rus, romanes, anglès o francès i el gagaús), lamentablement la llengua local segueix estant a la cua. Turquia ha invertit per proporcionar millors carreteres a la zona i la veritat és que no paren de fer obres que ja les necessitaven.
Amb aquesta informació i amb la intriga del que ens trobarem, anem a la capital de Gagaúsia, Comrat. I el que ens trobem és frustrant. No vam veure cap evidència de la cultura Gagaúsiana, un parell de carrers i botigues de barri en edificis com si fossin centres comercials i res més.

Pagar per l’autoestop sembla ser una norma i funciona com una alternativa als serveis d'autobusos locals, la gent sempre ens ha intentat pagar encara que ho hem refusat, el refús els hi sorprèn però també s’alegren. L'última dona que la vam pujar a Ucraïna, va dir: "T'estimo" en anglès mentre ens allunyàvem. Seguim la nostra ruta creuant poblets petits, i ens trobem una velleta amb el mocador de flors al cap fent autoestop. La convidem a pujar i ens regala un somriure sense dents. Evidentment la comunicació és nul·la. Quan arriba a la seva destinació, l’ajudo a baixar, m’abraça i em fa un petó.
A tots els pobles hi ha sempre pous d’aigua, els més afortunats els tenen al pati de casa, suposo que el privilegi d’obrir l’aixeta i caure aigua no el tenen massa cobert pel què vam veure molta gent de tot tipus fent-los servir, inclosos nosaltres. No sabem el costum del funcionament del pou però sembla què has de deixar el cubell ple per a la següent persona. 

   
En una de les parades a camí de la capital Chișinău, Cricova a 15 km, coneguda per la producció de vi i xampany i pels cellers. Compra obligatòria d’una botella de cava per 2 euros i l’esperança que es pugui beure (el vam provar a Romania al mig de muntanyes de 2000 m, i no sabem si era el fred o que però és bevible).

Arribem cap a la tarda a Chișinău, i la primera rebuda és una acampada al voltant de la plaça principal on hi ha l’edifici del Gobern i una rèplica d’arc de triomf. Hi ha unes 100 tendes de campanya des de la primavera, tot sembla molt ben organitzat i pacific. Al febrer del 2015 la societat es va organitzar per manifestar-se després que el 2014 desapareguessin 1000 milions de dòlars dels bancs de Moldàvia i es descobrís que polítics i personatges importants de la societat estaven involucrats, però les investigacions van ser parades sobtadament. La població local pateix que no esdevingui un Maidan 2 com va passar a Ucraïna.

Les Flors són importants en aquesta ciutat, les pots comprar als mercats de flors oberts 24 h i també a dones jubilades que venen rams per cobrir la petita pensió que deuen rebre. Passegem pels mercats i anem a petar al mercat del peix, l'olor ja us la podeu imaginar però el que ens sorprèn és que venen el peix viu a dintre d’uns gibrells amb el luxe que els hi cau l’aigua fresca amb una mànega.

En moments d’aventura també trobem a faltar la confortabilitat així que decidim estar uns dies a una cabanya aïllats de la capital, sense fer res literalment. Aquestes cabanyes turístiques ajuden a projectes socials conduits per una ONG local dedicada a persones de la tercera edat. Dirigeixen un casal i una residència d’avis que estan subvencionades per ajudes internacionals. La coordinadora ens explica que els jubilats reben una pensió d’uns 30 a 60 euros al mes i que per posar-ho més difícil l’electricitat, l’aigua i el gas han pujat massivament. Així que ara que els hi ve l’hivern és quan estan més preocupats. En general, la majoria de població té familiars a l’estranger que els ajuda a viure a Moldova. Malauradament és el país més pobre d’Europa amb un sou mitja de 200 dòlars al mes.

I no podíem abandonar al país sense veure una de les joies al poble Orheiul Vechi: un monestir ortodox del 1900 a un penya –segat (habitats actualment), el vell monestir del segle 13 excavat al mateix penya-segat i les coves on dormien els monjos fins al segle 18, on segur que vam trobar la pau i la meditació en aquest poble remot.   

 
I després de 8 dies a Moldova, deixem aquest país tan petit i tan desconegut, on el turisme no és gaire corrent i la població no està preparada o oberta encara per ell. La pobresa i problemes de deficiència són present al dia a dia i la població busquen la seva sortida volent-se unir a la Unió Europea. Només els hi podem desitjar sort i demanar que els polítics siguin responsables amb els seus càrrecs.

ENGLISH VERSION

On September 21st we headed towards Ukraine’s border with Moldova, a small country of about 3 million people. We hadn’t heard much about the country and entered without knowing much about it. We immediately entered a landscape full of thousands of vineyards – apparently Moldova used to supply almost all of the Soviet Union’s wine and champagne. We spent the first night in quiet spot by a lake.

We are in the south of Moldova in the Gagauzia region (160,000 inhabitants). The Gagauz  people are descendants of Turkic speaking people who settled in the area in the 18th century, theywere allowed to stay on the condition that they convert to Christianity. They have their own flag, police force and school system. The school children learn four languages (Russian, Romanian, English or French and Gagauzian), unfortunately the local language remains at the back of the queue. Turkey has invested money in the area toprovide better roads – we see a lot of evidence of this work going on – and it is needed!

With this information and the intrigue of what we might find, we head north to the capital of Gagauzia, Comrat. And what we find is frustrating. Not much evidence of Guagazian culture as far as we can see –a couple of streets and neighbourhood shops and not much else.

We continue our route passing small villages, and we pick up an old lady in a floral headscarf who is hitchiking. We invite her into the van and we receive a toothless smile in return. Obviously, communication is zero. When she reaches her destination we refuse her offer of payment and help her out on the pavement, where she proceeds to hugs and kiss me.Paying for a lift seems to be the norm here – hitchhiking seems to work as an alternative to the sporadic local bus services – and our waving away of money if greeted with surprise and gratitude. The last lady we gave a lift to in Ukraine said “I love you” in English as we drove away.

In all of the villages there are wells by the road, the most fortunate residents have them in their gardens, and I suppose running tap water is rae or unreliable because all kinds of people make use of them – including us. We are not accustomed to well ettiquete but it seems that you are supposed the leave the bucket full for the next person when you have finished taking your water.

At Cricova, 15 km from the capital, we find out more about Moldova’s wine fame. We buy the mandatory bottle of champagne for two euros and hope it is drinkable (we tested it out at 2000min the mountains of Romania where we wera ble to cool it in a mountain stream - it was very drinkable, especially for the price).

We arrive in Chisinau in the afternoon and set up camp close to the main square with its Government buildings and Arc d’Triomph replica. There is a demontration in the square with about 100 tents as living quarters that have been there since March.It all seems well organised and peaceful. In February 2015 the demonstration was organized in order to protest against the disappearance ofa billion dollars from a Moldovan bank. It was discovered that politicians and other important members of society were involved, but investigations were suddenly stopped. The local population hopes that this popular manifestation does not lead to Ukrainian-style violence.

Flowers are important In this city – they can be bought from the 24 hour flower markets or from the old ladies on the corners who sell them in small bunches in order to make a few pounds in order to get by in this country with very small pensions. We wander through the friut, meat and fish markets, the smell is just as you can imagine, but what surprises us is the you can buy a live fish from plastic basins full of water.

In these moments of adventure also we missed small comforts so we decided to stay a few days in a log cabin away from the capital. These tourist cabins help to pay for social projects run by a local NGO dedicated to older people. They have a home for the elderly that is subsidised by international aid. The coordinator explains that pensioners receive about 30 to 60 euros a month. To make things harder still, the prices of electricity, water and gas have recently risen drastically. Now that winter is coming it is when they are most concerned about. Life is hard in Moldova and most get by wiht help from relatives who live abroad. Moldova is the poorest country in Europe with a average salary of $200 a month.

 

 

We could not leave the country without seeing one of its (admittedly few) jewels in the town of Orheiul Vechi: an Orthodox monastery originally built in the 13th century and carbed out of a cliff face along with tiny sleeping compartments for the monks – in this isoated place they could surely get their praying and meditation done in peace.

And after eight days in Moldova, we leave this small and unknowncountry where tourism is not common and where the population and infrastructure don’t seem ready yet to open up to it. Poverty is very present and people hope to improve their situations by going abroad and eventually integrating more into Europe. We can only wish them luck and hope that the politicians are responsible with their positions.

últims dies a Ucraïna/ The last days in Ukraine

El dia 14 de setembre ens trobem a Uman, on hem sentit que hi ha una peregrinació de Jueus (ja que hi ha un Rabí, Najman de Breslov, enterrat a la ciutat) i a més coincideix amb l'any nou Jueu, 5775. Sembla que juguem a fet i amagar, ja que intentem buscar els seus rastres per saber on és la peregrinació. Una vegada ja hem trobat el lloc, ens hi acostem amb cautela, no sabem si els guàrdies de seguretat ens deixaran entrar, aquesta vorejada de policia ucraïnesa i jueva.     

       

Passem la barrera de seguretat i de cop i volta, sembla que estiguem a un altre món. Mai havia presenciat aquest sentiment d’atracció però a la vegada de bogeria per la religió. Tothom va vestit amb la vestimenta tradicional i alguna mai l’havíem vist, nosaltres som el punt de diferència, també tots són homes. 

A part de la màgia que envolta el lloc, també hi ha el desordre. Els carrers sembla com si fos l’últim dia d’un festival de música d’una setmana, no calen detalls el que penseu segur que no està gaire aïllat de la realitat.             

Pel que vam veure, les dues poblacions (la local i els pelegrins) conviuen tots segregats, tots els hotels i restaurants al costat del lloc de pelegrinatge estan escrits amb Hebreu. Segons les ultimes noticies que van llegar, la població local no sembla que els hi faci gaire gràcia que de cop i volta, tinguin mils de peregrins (es queixen de brutícia als carrers, borratxeres i confrontacions amb nacionalistes de dretes locals i els pelegrins) però segur que la butxaca local no es queixa.

Després d’aquesta experiència inoblidable, emprenem camí cap a Odessa. Una ciutat de port al mar Negre, bella i carrers i cafès vintage. Fem nit al pàrquing de la platja del poble de Illichivsk, al costat d’un mastodont d’edifici amb obres que tindran una vista privilegiada. Tota aquesta zona de costa del sud, té bastant turisme local i Rus; especialment ara amb la guerra que està patint Ucraïna al sud-est.

No he mencionat gaire en el blog el sentiment de la gent ucraïnesa sobre la guerra. Suposo que hi ha opinions de tot sobre el motiu però el que és segur és que ningú li agrada viure aquesta situació d’incertesa i de pèrdues humanes.    

La gent de la resta del país segueix la seva vida normal, quan a l’altra banda s’estan matant amb tancs i granades, alguns més que altres els hi toca de prop si tenen familiars a la zona afectada i la resta, creuen els dits perquè no siguin cridats a les llistes per anar lluitar contra els russos.

El 16, 17 i 18/9, el passem literalment davant d’una altra platja mentre gaudim del soroll de les ones cada matí i un bany. A la majoria de platges hi ha vestidors, no sigui que ensenyessin una cuixa!
Un home s’apropa i ens pregunta si és comú trobar-te aquest tipus de cotxes a UK! Ens explica que és un emigrant que va anar a USA als anys 80 i que es dedica a conrear.

 

Dia 19/09 i la super Bertha torna als orígens. Després d’aventurar-nos a travessar una carretera mig asfaltada i mig de sorra, passant per sotracs cada 5 minuts, la Bertha diu que la peca de suspensió de la roda s’ha desenganxat. Per sort, la policia ens apropa al taller mecànic més proper a 20 km per hora, creuant els dits que arribarem a la destinació, CAPATA en ciríl·lic – SARATA en llati.           

El mecànic, l’Andrew li dóna una vista al problema i diu “We can do this job”, l’alegria torna. Solden la peça des de les 2 fins a les 10 de la nit, i ens obliguen a dormir al garatge. En Sergei (el cap) i l’Andrew (és del nord de Rússia tocant a Suècia, a un poble remot. Ens explica que era Seaman (mariner) i que havia visitat Tarragona en un dels seus viatges amb el creuer). Només podem fer "chapeau" pel tracte rebut, van ser esplèndids.         

 

L'Ol, en Sergei i l' Andrew

El 20/9 després d’una setmana sense dutxa, però si amb aigua salada, estem a un hostal a Bolhrad. Aquesta ciutat son Pro-Russos, fins i tot tenen una estàtua d’en Lenin. A la majoria d’Ucraïna, els símbols relacionats amb l’època soviètica han estat derrocats. Trobo un article a internet del diari The Economist (http://www.economist.com/news/europe/21637415-little-known-place-interests-both-ukraine-and-russia-towards-unknown-region), que explica que la gent local se sent Russa i que Rússia també estaria interessant en el territori, i suggereix que potser podria passar com a Crimea. 

I ara sí que hem de dir adéu a Ucraïna! Ha estat una bona experiència conèixer aquest país ple de sorpreses i trencar amb l’estereotip negatiu que rebem als mitjans de comunicació.        

ENGLISH VERSION       

On September 14th we got to Uman, which we had heard is a Jewish pilgrimage site due to the famous Rabi, Nachman of Breslov, being buried there. Our visit coincided with the Jewish New Year, 5775. We saw a few Jews in their traditional dress, and we tried to head in their direction in order to find the site of the pilgrimage. Once we found the place, we are approached with caution, not knowing if we would be allowed in.    

 

We passed the security barrier and it suddenly seemed we were in another world. I had never experienced such a feeling of attraction to a religious event while at the same time seeing the craziness in it. Everyone in traditional Jewish clothes of many types, some of which I had never seen before. Here, we were the ones who stood out, and I was only woman present. Stepping from the everyday streets of Ukraine to this scene with old-fashioned outfits, praying and chanting made it seem like a fantasy tale to me. 

Apart from the magic surrounding the place, there is also disorder. The streets look like it’s the last day of a music festival – no details necessary, your image will certainly not be far from the reality.            
 
As far as we saw, the two populations (locals and pilgrims) are more or less segregated, with all the hotels and restaurants with Hebrew signs being in close proximity to the pilgrimage site. According to news coverage of the pilgrimage at the Jewish New Year the Ukrainian population is not too impressed with the visitors (complaints about littering and drunkenness by the pilgrims and the arrival of far-right nationalists looking for confrontation with them), the local businesses and economy seem to be doing well though.             

After this unforgettable experience, we head onwards to check out Odessa. It is port city on the Black sea, with beautiful streets and vintage cafes. We passed the night in the nearby beach town of Illichivsk, alongside a huge hotel building site that will have a privileged view if it is ever finished. This whole southern coast sees a lot of local tourism, especially now that the traditional resort of Crimea has been annexed by the Russians.               

In the blog I have not mentioned much about the Ukrainian people’s feelings about the war. I suppose that everyone has their opinions but what is sure is that nobody likes living with the uncertainty and the casualties. The people in most of the country more or less continue with their everyday lives while those in the eastern provinces affected by the war are seeing death and destruction caused by tanks and grenades. Throughout Ukraine however people are worried about family and friends in the affected area and cross their fingers that they will not be called up to fight.

               
The 16, 17 and 18th of September were spent parked up on remote beach  where we enjoyed the sound of the waves every morning and swims in the Black Sea. A man approached us there and asked if it was common to find such a knackered looking vehicle in the UK, as seeing the foreign pates he at first assumed we were from Moldova. He was a Ukrainian who went to the USA in the 80s and has spent 30 years farming the Oregon countryside.        

We hit the road at last and return to the adventure. On the 19th Bertha shows her age. After a couple of hours bumping along a rutted, half-paved road strange noises begin indicating that the shock absorber has fallen off after its rusty housing has finally fallen apart after 29 years of abuse. Fortunately, a helpful policeman shows us the way to the nearest garage. We follow at 20km per hour with fingers crossed that we will reach the destination - CAPATA in Cyrillic script, SARATA as we would spell it.   
The mechanic, Andrew takes a quick look and we hear the reassuring words "we can do this job". The welding job takes from 3pm until 10pm, not bad for 50 euros, and the owner insists that we and the van stay the night in his garage. Thanks to Sergei (the boss) and Andrew (skilled welder from northern Russia and an ex-seaman who had visited Tarragona on one of his trips) for the great treatment of both us and the van.   

Ol, Sergei and Andrew

     

On 20th of September and after a week without a shower, just salt water swims, we end up in a hotel in Bolhrad. This city is Pro-Russian – they even still have a statue in Lenin. In most of Ukraine, the symbols associated with the Soviet era have been eliminated. I find an Economist article (http://www.economist.com/news/europe/21637415-little-known-place-interests-both-ukraine-and-russia-towards-unknown-region) which explains that local people look to Russia and that Russia is also interested in the region, suggesting  that a repeat of what happened in Crimea could be possible. Maybe it is best we are leaving.      

And now it is time to say goodbye to Ukraine! It was a great experience get to know this country full of surprises and break the negative stereotype received from the media.