Grècia

[English version below]

Dia 21/10, travessem la frontera i ja estem al nord-est de Grècia. La veritat que estem més prop d'anar cap a Turquia que Atenes, els dubtes ens invadeixen però decidim deixar Turquia pel Gener. Per la carretera ens trobem camps de cotó que la tenyeixen tot de blanc i de borrissol. Dormim al costat del Llac Porto Lagos on hi han flamencs, una bona sorpresa abans de fer la becaina. L'endemà al matí, la pluja ens desperta i emprenem camí escapant d'ella. Mentrestant anem seguint la ruta, Oliver veu un cartell que anuncia Banys termals i els ulls se li posen com taronges acompanyant d’un gran somriure! Així que ja sé quin serà el pla següent. Una vegada al recinte mig abandonat, veiem una caseta que sembla la taquilla. En surt una dona, i nosaltres una mica rucs, volem pagar en targeta perquè no tenim euros. Ens diu que cap problema i que és un regal, Grècia és fantàstic! I el truc de no portar euros potser el farem més sovint (no era un truc, no en teníem).     

 
Els banys termals són molt bàsics per la gent del poble i separats per sexes. Entro al bany termal amb banyador (no val despullar-se), i una dona d’uns 60 anys ha tingut visita. Em fa unes senyes i em diu alguna cosa però no ens entenem, al final a la desesperada m’ensenya un rellotge i m’adverteix que només pots estar 30 min, li donc les gràcies pel consell. La recepcionista entra un parell de vegades preguntar-me si tot està bé. Aconsegueixo relaxar-me després de tanta "atenció" mentre em pregunto quina serà la història de l’Oliver. Després de 30 minuts neta i calenta, i Oliver emocionat marxem donant les moltíssimes gràcies.

Anem rodejant la costa est direcció cap a Thessaloniki (primera ciutat més important després de la capital), i ens recorda la carretera de Sant Pol amb els penya-segats i la platja a SOTA, i anar saltant de poble en poble. Travessem un poble, Kavala on hi ha un aqüeducte Turc del segle XIV, que recorda el de Segòvia. Si al final sempre hi ha alguna cosa que et recorda al "Maresme sur mer", a casa.

Plou i fa boira i després d’un dia llarg conduint anem a petar al Museu Arqueològic de Amfipolis, i com que ja és de nit no tenim cap més remei per passar la nit, però tenim una visita inesperada, la policia! En veure-la a venir, amaguem els “extres” ;), i l’Oliver es posa a tocar la guitarra. Ens demanen els passaports i ens fan preguntes en grec, però com que no entenem res la desesperació els fa marxar, una altra bona tècnica. 
        
I l'endemà ens llevem amb força per anar a descobrir el Mont Athos (Muntanyes a la costa rodejades de Monestirs Ortodoxes on hi habiten els monjos). I quan arribem a la “frontera” ens adonem que només els homes tenen permís per anar a veure els monestirs i que s’hi ha d’anar o bé en barca o bé demanar un permís per quedar-s’hi a dormir i els monjos et vénen a buscar per carretera. M'he "cagon" amb la religió i el que no sona. Així que no ens queda cap més remei que anar cap a Thessaloniki.

I ja estem parlant del dia 24/10 quan arribem a Thessaloniki. És una ciutat amb cultura, divertida i color juntament amb símbols que reflecteixen la història gloriosa que un dia va tenir la ciutat. Incloent la Torre Blanca on al voltant hi ha ple de cafès al waterfront (a primera línia de mar), estructures o edificis Otomanes, ruïnes llegendàries Bizantines que culminen el barri més alt de la ciutat amb cases de colors, carrers estrets de pujades i baixades, una fortalesa i esglésies Bizantines. També no ens podíem deixar les ruïnes Romanes i les ruïnes del palau de l'emperador Galerius al segle III. 
I per la part menys històrica, la ciutat està repleta de bars interessants i per descobrir, mercats amb color i olors d'espècies, fruits secs… productes frescos que els venen a peu de carrer (té un aire als mercats d'Istanbul). Però la ciutat té un problema, no respecta els vianants i cada vegada que has de travessar és una odissea. En una de les esglésies que visitem, ens trobem un monjo simpàtic que ens pregunta les típiques preguntes de cortesia fins que toca el terreny infernal, la religió. Ens pregunta amb delicadesa si som cristians i la resposta d’ateismes el sorprèn i amb una rialleta ens diu que anirem a l’ínfer, quina il·lusió.

Seguidament de la descoberta de Thessaloniki ens perdem pels camins de muntanya, vorejant el Mont Olympus (2918 m), la muntanya més alta de Grècia… Fem nit a un terreny de bestiar on hi ha un bevedor, que el matí següent servirà per netejar tots els catxarros materials i humans.

Les muntanyes ens porten a l’oracle de Delphi. A uns 2000 metres i en un dia solejat i clar pots arribar a veure la continuïtat de Grècia, el Peloponès. L’oracle està situat entre dues muntanyes rocoses que no veus el fi, a la vall la catifa d’olivers i l’horitzó el mar, amb aquest paisatge l’únic que es pot respirar és tranquil·litat i pau.  
L’Oracle fou un santuari sagrat dedicat principalment al déu Apol.lo al qual acudien els grecs per preguntar als déus sobre qüestions que els inquietaven i els hi regalaven ofrenes. 

Deixem aquesta bellesa i el sol es pon, no tenim cap més remei que parar al poble primer que veiem, Argio Spiridion. Una vila de 10 cases literalment al costat del mar. El camí de la vila fa vorera amb un mar transparent i quan aquest deu està revolucionat l’ona deu petar a les rodes del cotxe, sense cap mena de protecció, deu ser un mar molt calmat el de la zona. Aquella nit necessito donar notícies a casa i entro a l’únic cafè obert. Obro la porta i em creuo amb les mirades i la cara de sorpresa dels habitants, un foraster.

 A les 7 del matí el ding dong de les campanes i a les 9 una altra vegada, homes i dones de negre desfilen cap a missa. Deixem l'acte religiós i creuem els 5 minuts de pont penjant nou (tiquet 13,20e) per travessar cap a la península del Peloponès. Gaudim el màxim la vista, perquè el preu no s’hi val.

English version

On 21/10 we cross the border and arrive in northeastern Greece. We are a lot closer to Istanbul than to Athens, and we wonder about itfor a while but decide to leave Turkey until after Christmas. We drive pastcotton fields where all the surrounding fences and trees are covered in white fluff. We sleep beside Lake Porto Lagos where there were hundreds of flamingos, a pleasant view before bedtime. The next morning we were woken by the rainand get going in an attempt to outrun it. Meanwhile Oliver sees a sign for thermal baths and his eyes light up and a big grin appears on his face.So I knew what was coming next.We arrived at some half abandoned looking buildings, and found a small construction that looked like a ticket office. Out came a woman who greets us and tells us the price -but we have come unprepard and don’t yet have any Euros. We ask if we can pay by card but it seems unlikely in this ramshackle place. No, but no problem, it is a gift, she says, Greece is fantastic! Perhaps we should carry local currency less often!   

           
The thermal baths are very basic and provided for the local villagers. They are separated into mens and womens baths. I go to the thermal bath with my bathing suit on (no nudity, we are strictly told!) to find a 60 year old woman in there. On realising I am not Greek she makes hand signals for a whie but I don’t understand. Although after showing me a clock it becomes clear that she means that there is a 30 minute time limit. The receptionist comes in a few times to ask me if everything was fine. I finally get to relax after so much attention and I wonder how Oliver is doing. After 30 minutes he appears clean, warm and relaxed and giving many thanks to all at the baths.      

We continue along the coast towards Thessaloniki, Greece’s second city,the landscape reminds me of Catalonia with the cliffs and the beach below and towns dotted in between. In one town we pass, Kavala, there is a large fourteenth century Turkish aqueduct, reminiscent of Segovia. There is always something to remind you of home.   

The rain and fog continue and after a long day driving we park up next to the Archaeological Museum of Amphipolis, as it is already night we have no choice but to spend the night, but we have an unexpected visit, the police. Seeing them coming, we hide the substances and Oliver starts to play guitar. They ask for our passports and ask us questions in Greek, but since we don’t understand they get frustrated and leave.
It’s another good technique for not being hassled too much!     

The next day we wake up ready to go and discover Athos (a mountainous peninsula containing many Orthodox monasteries). When we get to the "border" we realize that only men are allowed to go and see the monasteries and that they must go by boat after asking permission in advance. Maybe our research wasn’t good but Icurse these religious bastards for their sexism and we continue on towards Thessaloniki.       

We arrive in Thessaloniki on the 24th of October. It is a city of culture, fun and colour with symbols that reflect the great history of the city. These include the famous White Tower from which cafes and bars stretch along the seafront, many other Ottoman structures, legendary Byzantine ruins, and as you move uphill you find the neighbourhood of colourful houses, narrow winding streets along with a fortress and ancient churches. All this plus the 3rd Century Roman ruins of the palace of the Emperor Galerius.

The newer areas of the town are full of bars and restaurants and it is fun to explore the markets with all their colours and smells. The trays of spices and nuts definitely show the Eastern influence. But the city has a problem, pedestrians are not respected and crossing the road is a Herculean task fraught with danger. In one of the churches we visit we find a friendly monk who asks theusual questions asked of foreigners until he touches on the dangerous ground of religion. He wonders if we are Catholics or Protestants and our answer that we are atheists is met with a surprised smile and gentle blow on Oliver’s head with a rolled-up newspaper and the jokey admonishment “naughty boy”.           

    

After discovering Thessaloniki we get lost on the mountain roads heading south, without a compass or decent maps Mount Olympus (2918 m) is our guiding landmark. We pass the night in high farm country next to a livestock drinking troughwhich serves as a means of washing ourselves, our clothes and the van, with only a short interruption as a flock of sheep and few sheepdogs stop to quench their thirst as the shepard looks on.

               
The mountains take us on to the oracle of Delphi. On this sunny and clear day we can see the Peloponnesestretching far south into the Mediterranean. The oracle is situated in a valley between two rocky mountains wich continues down into miles of olive trees which carpet the flat land as it continues on to the sea. In this unique landscape we breathe clean air and feeling of tranquility and contentedness washes over us.     

          

We leave this beautiful scene as the sun sets, and as we arrive at the nearby coast we stop in the village of Argia Spiridion, a handful of houses right next to the sea. The main road is right alongside the water and when the sea is rough the waves must crash right into the cars. It seems that doesn’t happen very often though as this is one of the calmest and clearest seas we have ever seen. That evening I need to Skype home and I go to the only open cafe. As I open the door and enter I am meet with the surprised look of the village’s inhabitants, “A foreigner!”.       

At 7 am the church bells ring and wake us. They ring again at 9 and men and women in black file in for mass. We leave the religious ceremony behind and head for the huge new suspension bridge that will take us across this calm stretch of water to the Peloponnese peninsula. There is a great view and we make the most of it, a wise decision considering the 13 euro toll!

Romania 2- La revedere/ Bulgària- Zdraveyte

[English version below]

Després de passar el dia al super castell de Bran, ens dirigim cap a les carreteres de Trans-Fagarasan que creua les muntanyes més altes del país, Negoiu i Moldoveam (2535 i 2543 metres) i el punt més alt de la carretera és a 2034 metres. Passem la nit a la muntanya i el cel estrellat i les vistes del paisatge ens deixen en xoc. Al matí rentada de cap al riu i el cap torna a estar en xoc però no pel paisatge aquesta vegada.

Vistes de la carretera

4 dies per poblets petits i carreteres estretes i arribem a la capital, Bucarest però directes al càmping per 2 dies. … Uns dies de relax i cap a la ciutat. L’entrada a la capital pel nord, ens dóna la benvinguda amb una avinguda que creua tota la ciutat i està envoltada de parcs i zones verdes, envejable. Bucarest, té una fusió d’estils arquitectònic sense cap organització, fet que la pot fer una mica més atractiva, un llarg bulevard tipus estil de Paris, blogs comunistes, avinguda ple de cases majestuoses però la trobem grisa i es respira una mica de monotonia, sorprenent per una capital.   

Bulevard

     
      

L’ambient de la capital fa que fugim cap a la costa i arribem a Constanta, una ciutat de port al Mar Negre, malauradament el temps no ens deixa apreciar la bellesa. El déu THOR està en el seu màxim exponent i l’únic que podem gaudir és de 3 dies de cinema per 3 euros, és l’excusa per mantenir-nos calents i secs.

Paisatge miserable a Constanta

Romania, té més que el Castell de Dràcula i monestirs. Els paisatges i les muntanyes de Transilvània, són frondosos, els pobles com Brasov, Baile Tusnad etc. fan del país un encant malgrat el desatès amb el tema de la brossa a tots els recons i els gossos de carrer però no tot és possible. La quantitat de banderes de la Unió Europea en edificis públics i privats inclòs a domicilis, semblava que haguessin de recordar que Romania és part de UE. Les arrels llatines a la llengua fa que tinguem paraules igual o semblants i ens puguem comunicar en les situacions més senzilles. De fet no és gaire estrany que a la TV emetin telenovel·les sud-americanes i que algun habitant sàpiga castellà a partir d’això.
I un altre país a la motxilla en camí d’un altre que cap dels dos ha visitat… Bulgària que ens rep amb l’alfabet ciríl·lic un altre cop.      

Visitem Varna a la costa nord-est, és una de les ciutats grans que hi ha al país. Al centre carrers estrets on tothom aparca on li dóna la gana, no hi ha regles que valguin encara que hi hagi senyals indicant prohibit aparcar. Tenen ruïnes romanes i una Catedral que és la exaltació de la ciutat, un passeig al costat del mar que s’uneix en un parc i platja. És la primera vegada d'ençà que vam començar el viatge que algú ens ve a vendre coses il·legals, només com a dato sorprenent. Llegim la guia i suggereix com a visita obligada Nesebar, una petita península rocosa i que és Patrimoni de la Unesco. Però el que ens trobem és un poble tancat i barrat, sense vida. Fem una volta per la zona i anem a parar a "Sunny Beach", podria ser Lloret de Mar amb la diferència que sembla fantasma i fins i tot el Mcdonalds està tancat. Segur que a l’estiu és diferent, a l’entrada a la tardor tot es paralitza però es respira més tranquil·litat, alguns diria que massa i tot, però tot va a gustos i “para gustos colores”.

Durant els darrers dies anem baixant cap al sud direcció a la solejada Grècia. Passem per pobles amb habitants nòmades o gitanos on construeixen les cases de qualsevol manera i a qualsevol terreny, i bastant pobresa. En els pobles pengen cartells ens els edificis o els arbres on hi escriuen els aniversaris i les morts amb la foto explicita de la persona. I el dia 16/10 arribem a una de les joies del país, Veliko Tarnovo, una ciutadella medieval rodejada per una fortalesa, quan estàs al punt alt de la ciutat aprecies la divisió del riu en forma de Serp. La primera nit entrem a un "barutxo", no hi havia gaires clients però les úniques veus que vam sentir eren angleses. Es veu que hi ha una comunitat important d’anglesos que compren segones residencies al país, com el paleta que venia a Leeds.

I seguint la tradició l’Oliver, es cola a les muralles i amb els diners estalviats anem a fer unes birres i unes pizzes. No som gaire bons ciutadans!     

 
La segona nit veiem la pel·lícula de "Thelma and Louise" que ens inspira per seguir endavant però aquesta vegada serà amb final feliç.             

Veliko Tarnovo

Veliko Tarnovo

I el dia 17/10 vàrem tenir una bona sorpresa. Sortíem de V. Tarnovo en direcció sud, Plovdiv, quan veiem a la carretera un noi prim i alt (2 metres) com un Sant Pau amb una motxilla de muntanya fent autoestop, es diu Vladimir. Ens parem però ell anava cap a una altra direcció, així que canviem el rumb i anem cap a un poble a l'oest-sud, Troyan. Parlant, parlant és apicultor i ha estat a França, Nova Zelanda i UK treballant. Compartim batalletes i mentre anem passant el viatge ens convida a passar una nit a un refugi a la muntanya amb uns amics seus, Banya i Anton. Els 3 són reservats però la mateixa vegada són hospitalaris. Ens conviden a rakiya (licor artesà amb raïm de 40%-80% que diuen que és com brandi però per mi només té gust alcohol per curar ferides) i amb pa, embotit i fruita passem la vetllada, vaja quasi com a casa. Va ser una nit interessant on ens van fer una introducció de la cultura i la situació del país, la visió dels joves de progres, el sentiment Europeu que cada vegada va més en alça i és clar en Hristo Stoichkov no podia faltar a la conversa. És curiós com poden canviar els plans a bo només coneixent algú a la carretera.      

Vistes des del refugi

El dia següent ben al matí envoltats dels colors de la tardor ens acomiadem, ja que cadascú segueix el seu camí, ells a la seva ruta de 4 dies i nosaltres a la nostra. Aquella nit vam passar-la al costat del riu i d’un campament gitano. I ja en direcció al nostre pla arribem a Plovdiv. És una ciutat romana on encara conserva les muralles, edificis romans i el teatre. Però també té petjades d’altres cultures passades com la Turca (consta de 2 mesquites), carrers estrets amb llambordes i cases pintades de colors et dirigeixen als 7 turons que la rodegen.        

Teatre de Plovdiv

Només hem estat 8 dies a Bulgària però hem pogut palpar una petita idea del país. Em dóna la impressió que els búlgars són gent amb molta paciència i tranquil·litat, conformistes i el temperament de queixar-se no el tenen gaire desenvolupat, però està clar que això és només una generalització. No gaire simpàtics amb el forester però potser també els problemes de comunicació no ho faciliten, ja que el seu “Sí” amb el cap és el nostre “No” i a l’inrevés però li posa una espurna de diversió a la conversa. Trobarem a faltar les màquines de cafè al carrer que facilitaven l’addicció i les pastes salades de filó amb formatge de cabra i espinacs però no l'alfabet ciríl·lic.           

I el dia 21/10, dia de gloria, travessem Bulgària cap al destí esperat, Grècia (el misteri dels alfabets ens persegueix, perquè l’alfabet grec no es queda curt).

ENGLISH

La revedere Romania / Zdraveite Bulgaria            

From Bran Castle we head along the Trans-Fagarasan highway over the highest mountains in the country, Negoiu and Moldoveam (2535 and 2543 metres). The highest point on the road is 2034 meters. We spent the night in the mountains and the starry sky and the view of the landscape left us awe-struck. In the morning we suffer a wash in the river (it was cold enough to chill our Moldovan Champagne the night before) and head on southwards.      

  

View of the road

After 4 days of small villages and narrow roads we reach the capital, Bucharest, but go straight to a campsite for two days of relaxation, electricity, internet and hot showers. After that we head to the city. We enter Bucharest from the north, and are welcomed by a grand avenue that crosses the entire city and is flanked by parks and other green areas. Bucharest has a fusion of architectural styles with little organisation; Parisian-style boulevards, Communist blocks, avenues full of stately houses, but overall we find it a little grey and monotonous.       

Boulevards

 
The atmosphere makes us flee the capital to the coast and we soon arrive in Constanta, a port city on the Black Sea. Unfortunately the weather doesn’t really allow us to appreciate it. Thor had unleashed his hammer and the only thing we can do to keep warm and dry is three days in a row of cinema, luckily it is £2 a film.           

Miserable landscape in Constanta

Romania has more than Dracula Castles and monasteries. The landscapes and mountains of Transylvania are lush, towns like Brasov and Baile Tusnad give the country a great charm despite the problems with rubbish and stray dogs, but not everything is possible. The number of EU flags on public buildings and private homes are a strong reminder that Romania is part of the European Union. The language’s Latin roots mean we are able to communicate in simple situations. In fact, it is not very surprising that the TV broadcasts South American telenovelas and quite a few Romanians know some Spanish.

And so to another country that neither of us has visited before, Bulgaria welcomes us with signs in the Cyrillic alphabet.               

Our first stop is Varna on the northeast coast, the country’s second city. In the centre we find a parking space after a good hour of searching the narrow streets that are completely full of cars parked wherever they wish, haphazardly and double-parked, in places blocking the whole road. It seems there are no rules, or rather, that they are ignored, as there are “no parking” signs everywhere. The cathedral and Roman ruins are the highlights of the city, along with the seaside parks and beaches. Outside the cathedral we are offered a taxi, money changing, and drugs by the same persistent entrepreneur. We decline all three on this occasion. Our guidebook suggests a visit to nearby Nesebar, a town on a small rocky peninsula and a UNESCO heritage site. But what we find is a lifeless ghost town, definitely out of season. We head to the adjacent town of “Sunny Beach”, a Bulgarian Blackpool where even the McDonalds was closed for the winter.    

During the next few days we headed inland and passed through poor towns and gypsy camps, built on any land available. In the villages we see eye-catching posters celebrating birthdays and commemorating deaths, with prominent photos of the person in question. On the 16^th of October we arrive at one of the jewels of the country, VelikoTarnovo, a medieval town surrounded by a fortress and a snaking river – an amazing view from the highest point in town. On the first night we went to what looked like a local bar, only to be met with the sound of English voices. We see that there is a significant community of British people here who buy second homes in the country, just like our friend and builder who helped us out sometimes with the house in Leeds.      

Maintaining his tradition Oliver climbs the walls of the fortress to avoid the entry fee and with the money saved we support the local economy with pizza and beer.               

That night we are inspired to keep going on the road by watching Thelma and Louise, we will hope for a happier ending though.                

Veliko Tarnovo

Veliko Tarnovo

 

On the 18^th of October we have a pleasant surprise. Leaving Veliko Tarnovo on our way to Plovdiv, we see a very tall, thin guy hitchhiking with a big rucksack, a Bulgarian from Varna named Vladomir. We stop but he’s heading on a different route to ours, so we decide to change course and go the long way round to Plovdiv via Troyan, the town he is heading to. We find out he is a beekeeper who has been making honey in France, New Zealand and the UK. He says he is going walking in the mountains with his friends to spend the night in a cabin, and invites us along. All 3 are reserved but at the same time hospitable. That evening they offer us rakiya (a homemade hard liquor 40% - 80% made from grapes, it is supposed to be a kind of brandy but it just tastes like medicinal alcohol to me) with bread, sausage and fruit to line the stomach. We feel very much at home. It was an interesting night and where given more of a personal introduction to the culture and the country's situation, we talked about these guys’ vision of progress, their feelings about Bulgaria in Europe and, of course, Hristo Stoichkov. It’s funny how plans change and situations arise just by meeting someone on the road.             

View from the cabin

The next day we say goodbye surrounded by autumn colours, our new friends will continue their walk in the mountains while we head south. That night we spend next to a river and a gypsy camp before continuing on towards Plovdiv. It is a city which still has Roman walls, buildings and theatre. It also shows the Turkish culture that dominated here in its two mosques. It’s a beautiful place with narrow cobbled streets and houses painted in many colours, the city is built of seven hills just like Rome (and Sheffield?). 

Theatre in Plovdiv

We only spent eight days in Bulgaria but we felt we got an idea of the country. I get the impression that Bulgarians are people with a lot of patience and peace of mind, that they are accepting and uncomplaining, but it is clear that this is just a generalisation. They don’t seem to be very friendly with foreigners but perhaps this comes down to communication problems. For a start they shake their head to mean yes and nod it to mean no, which led to several funny situations for us. We will miss the coffee machines on the street corners serving good strong espresso for pennies and the salty goat cheese and spinach pastries which go so well with them. But perhaps not the Cyrillic alphabet which makes buying the right drink so confusing.     

On the 21^st of October we leave Bulgaria and arrive in the promised land we had both been looking forward to so much, Greece. (The alphabet isn’t any easier though).