Romania I

29/9- Frontera de Moldova amb Romania i cap problema. Pel camí a punt de travessar el primer poble de Romania estem parlant sobre la sort que hem tingut de què la policia no ens pares i passem la rotonda i patapam! Policia amb el brac aixecat i parada obligatòria. Frase mestre del policia: “Do you have any Sirians?” (Porteu algun Sirià?) i riu. Ens fa obrir la porta del darrere i torna a preguntar “Any sirians in the back?” (Algun sirià al darrere?). Quina gràcia el molt gilipolles!                

       

Deixem la bona entrada a Romania i ens endinsem a les muntanyes de Transilvània, passem pobles de muntanya i podem veure la pobresa i les condiciones míseres que viuen. No em puc arribar imaginar com passen els hiverns a temperatures sota zero…  

       

Següent dia ja estem llevats a les 7 del matí, i ens espera travessar carretera de ziga i zaga per les muntanyes. Decidim parar al pàrquing d’una cabanya de fusta tipus hostal rural, quan de sobte apareix un noi amb ganes d'ajudant-se, descobrim més tard que és el propietari del lloc, i ens convida a entrar. Feia bastant de fred així que agraïm la invitació si més no per escalfar-nos. Ens comença explicar la història de la zona, a l'hostal i té una petita exposició sobre l'historia. Bé, ens trobem a Transilvània a la terra de Székely. La població d’aquesta àrea senten Hongaresos i parlen l’Hongarès com a llengua materna. Varen ser part d’Hongria fins a la primera Guerra Mundial. Romania es renta les mans segons ell i no en vol sentir parlar del problema. Ells per la seva banda, intentant reivindicar-se. Aquest home en concret era una mica massa radical i l’odi cap a Romania el perdia una mica. Parlant, parlant ens comenta sobre Catalunya i la situació que es troba, i estava ben enterrat, diu que és un referent per la zona. 

Cementeri de la cultura Székely

Deixem el lloc i les seves explicacions denses i anem cap al Băile Tușnad. Aquest poble és famós per les seves aigües curatives així que no perdem ni un segon i anem al balneari per 3hores. Qui no ho sàpiga, l’Oliver és un fan! Sortim com nous i nets, ja ho necessitem perquè l'endemà ens toca excursió a la muntanya d’imprevist. Dia 1 d’octubre i el celebrem amb una caminada de 5hores al llac de Sta.Anna. El que no sabíem és que per arribar al llac hauríem de patir 2h de pujada de desnivell de 560 metres de muntanya, terrible! Però va valdre la pena perquè el paisatge era espectacular! I com a compensació una pizza al vespre.        

 

Dia 2/10, ens dirigim a Brașov, ciutat antiga saxona però de camí parem a Sfantu Gheorghe, res especial però l’Oliver es compra una guitarra, ja tenim les nits solucionades a la furgo per entretenir-nos o torturar-me.

Brașov, envoltada dels carpats, és una ciutat emmurallada que encara conserva la muralla i les torres que va protegir la ciutat dels otomans, els mongols, austríacs entre d’altres. A una de les muntanyes que envolta la ciutat, van tenir la idea brillant de posar les lletres del nom de la ciutat com si fos Hollywood, si pot arribar amb un telefèric. El centre històric de la ciutat té encant i pots perdre i gaudir pels carrers estrets i foscos que tenen un aire als pobles del Tirol. La joia preciosa de la ciutat és l’Església Negre, anomenada després d’un incendi provocat per les tropes austríaques el 1689. On ofereixen cada diumenge una missa luterana per la comunitat minoritària alemanya de la ciutat. És una de les ciutats més turístiques de Romania, a l’hivern rep sobretot, turisme d’esquiadors, ja que hi ha bastantes pistes d’esquí al voltant i durant l’any és una ciutat de pas per anar al castell del Dràcula.

Brașov

L'endemà anem a veure el famós Castell del Dràcula a Bran, que no té res a veure amb Dràcula. Per començar, l’autor del llibre El Comte Dràcula (1897) l’irlandès-anglès Bram Stoker es va inspirar amb Vlad III (1431-1477), el príncep de Wallachia, regió de Romania. Vlad III, feia servir el nom del seu pare, Vlad Dracul (procedent del llati “draco” que significa drago), ja que eren membres de l’ordre de Drăculești, així que ell es feia dir (Vlad) Drăculea or (Vlad) Dràcula, que és: “fill de Dracul”. Però Vlad III no era un sant com tampoc Dràcula, era conegut com a Vlad Țepeș, El “EMPALADOR”. Els seus mètodes anaven des de decapitar a l’enemic, bullir-lo o enterrar-lo viu. Però el seu mètode preferit l'Empalament, i d’aquí li ve el nom d'Empalador era el de clavar una estaca de fusta a la columna vertebral deixant la víctima patint com a mínim unes 48 hores abans de morir. Després de tota aquesta explicació sobre la farsa del Castell de Dràcula, s’ha de destacar un altre punt, el llibre El Comte Dràcula va ser traduït al romanès l’any 1990.

El poble de Bran està tot decorat d’accessoris del Dràcula i souvenirs. Ens imaginàvem trobar un castell alçat a la muntanya però es troba al mig del poble a sobre d’una roca envoltat d’arbres que no tel deixen veure gaire i sobretot, ben protegit perquè cap turista s’hi intenti colar sense pagar. No volem perdre la nostre tradició de colar-nos als lloc turístics que abusen de preu (El castell de Harry Potter va funcionar, però aquest no va poder ser). Així que després d’un parell d’intents desafortunats marxem de Bran sense haver vist el castell. 

El Castell de Bran

ENGLISH VERSION

29/9- No problems at the Moldovan/Romanian border. Passing through the first Romanian town we were talking about how we hadn’t had any problems with the police anywhere when pow!, we are stopped by the police. “Any Syrians in the back?”, we are asked by a smirking officer. We open up the back of the van and he asks again "Any Syrians here?" Funny guy.

The police send us on our way and we head towards the mountains of Transylvania, passing through mountain villages we see poverty and miserable living conditions. I can’t imagine how they spend the sub-zero winters.

Up and away at 7 am the next morning, and we are climbing the mountains on winding roads. We decide to stop to check the map in the car park of a log cabin type rural guesthouse. Suddenly a guy appears who is eager to help. We discover that he owns the site, and invites us to enter. It was quite cold so I appreciated the invitation since it would at least allow us to warm up. He begins to tell us the story of the area, and it turns out that the hostel has a small exhibition on local history. Well, we are in the land of the Transylvanian Székely people. Much of the local population speaks Hungarians as their mother tongue. Indeed, Transylvania was part of Hungary until World War One. We are told that Romania is not interested in hearing the demands of the Hungarian population within their borders.This particular man seems a little too radical however and his hatred towards Romania didn’t help his cause. As we talk, the issue of Catalonia comes up, and he is very knowledgeable about it. He says it is an example they look to in their struggle for autonomy. 

Székely cemetery

We left the place and the heavy talk and headed for some relaxation in Băile Tușnad. This town is famous for its healing thermal waters and we don’t waste a minute before heading to the spa for 3 hours. For those who don’t know, Oliver is a fan! We left the place fresh and clean although 5 euros poorer thanks to Oliver losing his locker key within a minute of entry. We needed the relaxation because we soon had an unplanned trek in the mountains. We celebrate 1st October with a 5 hourwalk to Lake Santa Anna. We didn’t know that to get to the lake would suffer a 2hour climb of 560 meters altitude, terrible! But it was worth it because the scenery was spectacular! And pizza and beers in the eveningas compensation.

2/10 and we arrive to Brașov, an old Saxon city. On the way we stopped in Sfantu Gheorghe, nothing special but Oliver bought a guitar, evening entertainment/torture for the van.

Brașov, surrounded by the Carpathian Mountains, is a historic that still retains the walls and towers that protected the city from the Ottomans, Mongols, Austrians and others. On one of the mountains that surround the city, they more recently had the bright idea to put the letters of the name of the city, Hollywood-style. The historic centre of the city has a lot of charm and we enjoyed the character of the old buildings and narrow streets. The jewel of the city is the Black Church, named after a fire caused by Austrian troops in 1689. They offer Mass every Sunday for the minority German Lutheran community in the city. All this and the skiing in the local mountains makes Brașov is one of the most touristy cities of Romania – the nearby Dracula castle helps too.

Brașov

Next day we went to see the famous Bran Castle, which actually has nothing to do with Dracula – mainly because he didn’t exist. The author of Count Dracula (1897) - the Irish-English writer Bram Stoker - was inspired by Vlad III (1431-1477), Prince of Wallachia, a region of Romania. Vlad III used the name of his father, Dracul (from the Latin "draco" meaning dragon) as they were members of the order Drăculeşti, and Dracula means "the son of Dracul." Dracula was not a vampire, but an impaler, hence his nick-name. Other methods of dispatching his enemies includeddecapitation, boiling and burying alive. Anyway, Vlad III may have spent the odd night in this castle but the link is stressed purely for tourist euros. It’s a relatively recent phenomenon too, as Count Dracula was only translated into Romanian in 1990.

We are left somewhat underwhelmed and after a look round to see if we can further our tradition of sneaking into overpriced tourist sites (successfully carried out at the similarly misnamed “Harry Potter Castle”) we decide to give it this Romanian highlight a miss.

Bran Castle

MOLDOVA

 [English version below]

Ens dirigim cap a la frontera d'Ucraïna i Moldova, un país petit d’uns 3 milions de persones. No n’hem sentit gaire del país i entrem amb total ignorància. Dia 21 de Setembre i creuem la frontera, el primer paisatge que ens trobem són milers de vinyers- Moldova era uns dels majors subministradors de la Unió Soviètica de vi i xampany. Fem nit al costat d’un llac, per calmar una mica la incertesa del que ens trobarem.

Estem al sud de Moldova, i en aquesta regió Gagaúsia (160.000 hab.), la població són descendents de la gent que parlava les llengües turqueses, i s’anomenen Gagaús. El segle 18 els hi deixaren la terra amb la condició que es convertissin al cristianisme. Actualment, tenen la seva bandera, la policia pròpia i universitat. Els nens de les escoles aprenen 4 llengües (rus, romanes, anglès o francès i el gagaús), lamentablement la llengua local segueix estant a la cua. Turquia ha invertit per proporcionar millors carreteres a la zona i la veritat és que no paren de fer obres que ja les necessitaven.
Amb aquesta informació i amb la intriga del que ens trobarem, anem a la capital de Gagaúsia, Comrat. I el que ens trobem és frustrant. No vam veure cap evidència de la cultura Gagaúsiana, un parell de carrers i botigues de barri en edificis com si fossin centres comercials i res més.

Pagar per l’autoestop sembla ser una norma i funciona com una alternativa als serveis d'autobusos locals, la gent sempre ens ha intentat pagar encara que ho hem refusat, el refús els hi sorprèn però també s’alegren. L'última dona que la vam pujar a Ucraïna, va dir: "T'estimo" en anglès mentre ens allunyàvem. Seguim la nostra ruta creuant poblets petits, i ens trobem una velleta amb el mocador de flors al cap fent autoestop. La convidem a pujar i ens regala un somriure sense dents. Evidentment la comunicació és nul·la. Quan arriba a la seva destinació, l’ajudo a baixar, m’abraça i em fa un petó.
A tots els pobles hi ha sempre pous d’aigua, els més afortunats els tenen al pati de casa, suposo que el privilegi d’obrir l’aixeta i caure aigua no el tenen massa cobert pel què vam veure molta gent de tot tipus fent-los servir, inclosos nosaltres. No sabem el costum del funcionament del pou però sembla què has de deixar el cubell ple per a la següent persona. 

   
En una de les parades a camí de la capital Chișinău, Cricova a 15 km, coneguda per la producció de vi i xampany i pels cellers. Compra obligatòria d’una botella de cava per 2 euros i l’esperança que es pugui beure (el vam provar a Romania al mig de muntanyes de 2000 m, i no sabem si era el fred o que però és bevible).

Arribem cap a la tarda a Chișinău, i la primera rebuda és una acampada al voltant de la plaça principal on hi ha l’edifici del Gobern i una rèplica d’arc de triomf. Hi ha unes 100 tendes de campanya des de la primavera, tot sembla molt ben organitzat i pacific. Al febrer del 2015 la societat es va organitzar per manifestar-se després que el 2014 desapareguessin 1000 milions de dòlars dels bancs de Moldàvia i es descobrís que polítics i personatges importants de la societat estaven involucrats, però les investigacions van ser parades sobtadament. La població local pateix que no esdevingui un Maidan 2 com va passar a Ucraïna.

Les Flors són importants en aquesta ciutat, les pots comprar als mercats de flors oberts 24 h i també a dones jubilades que venen rams per cobrir la petita pensió que deuen rebre. Passegem pels mercats i anem a petar al mercat del peix, l'olor ja us la podeu imaginar però el que ens sorprèn és que venen el peix viu a dintre d’uns gibrells amb el luxe que els hi cau l’aigua fresca amb una mànega.

En moments d’aventura també trobem a faltar la confortabilitat així que decidim estar uns dies a una cabanya aïllats de la capital, sense fer res literalment. Aquestes cabanyes turístiques ajuden a projectes socials conduits per una ONG local dedicada a persones de la tercera edat. Dirigeixen un casal i una residència d’avis que estan subvencionades per ajudes internacionals. La coordinadora ens explica que els jubilats reben una pensió d’uns 30 a 60 euros al mes i que per posar-ho més difícil l’electricitat, l’aigua i el gas han pujat massivament. Així que ara que els hi ve l’hivern és quan estan més preocupats. En general, la majoria de població té familiars a l’estranger que els ajuda a viure a Moldova. Malauradament és el país més pobre d’Europa amb un sou mitja de 200 dòlars al mes.

I no podíem abandonar al país sense veure una de les joies al poble Orheiul Vechi: un monestir ortodox del 1900 a un penya –segat (habitats actualment), el vell monestir del segle 13 excavat al mateix penya-segat i les coves on dormien els monjos fins al segle 18, on segur que vam trobar la pau i la meditació en aquest poble remot.   

 
I després de 8 dies a Moldova, deixem aquest país tan petit i tan desconegut, on el turisme no és gaire corrent i la població no està preparada o oberta encara per ell. La pobresa i problemes de deficiència són present al dia a dia i la població busquen la seva sortida volent-se unir a la Unió Europea. Només els hi podem desitjar sort i demanar que els polítics siguin responsables amb els seus càrrecs.

ENGLISH VERSION

On September 21st we headed towards Ukraine’s border with Moldova, a small country of about 3 million people. We hadn’t heard much about the country and entered without knowing much about it. We immediately entered a landscape full of thousands of vineyards – apparently Moldova used to supply almost all of the Soviet Union’s wine and champagne. We spent the first night in quiet spot by a lake.

We are in the south of Moldova in the Gagauzia region (160,000 inhabitants). The Gagauz  people are descendants of Turkic speaking people who settled in the area in the 18th century, theywere allowed to stay on the condition that they convert to Christianity. They have their own flag, police force and school system. The school children learn four languages (Russian, Romanian, English or French and Gagauzian), unfortunately the local language remains at the back of the queue. Turkey has invested money in the area toprovide better roads – we see a lot of evidence of this work going on – and it is needed!

With this information and the intrigue of what we might find, we head north to the capital of Gagauzia, Comrat. And what we find is frustrating. Not much evidence of Guagazian culture as far as we can see –a couple of streets and neighbourhood shops and not much else.

We continue our route passing small villages, and we pick up an old lady in a floral headscarf who is hitchiking. We invite her into the van and we receive a toothless smile in return. Obviously, communication is zero. When she reaches her destination we refuse her offer of payment and help her out on the pavement, where she proceeds to hugs and kiss me.Paying for a lift seems to be the norm here – hitchhiking seems to work as an alternative to the sporadic local bus services – and our waving away of money if greeted with surprise and gratitude. The last lady we gave a lift to in Ukraine said “I love you” in English as we drove away.

In all of the villages there are wells by the road, the most fortunate residents have them in their gardens, and I suppose running tap water is rae or unreliable because all kinds of people make use of them – including us. We are not accustomed to well ettiquete but it seems that you are supposed the leave the bucket full for the next person when you have finished taking your water.

At Cricova, 15 km from the capital, we find out more about Moldova’s wine fame. We buy the mandatory bottle of champagne for two euros and hope it is drinkable (we tested it out at 2000min the mountains of Romania where we wera ble to cool it in a mountain stream - it was very drinkable, especially for the price).

We arrive in Chisinau in the afternoon and set up camp close to the main square with its Government buildings and Arc d’Triomph replica. There is a demontration in the square with about 100 tents as living quarters that have been there since March.It all seems well organised and peaceful. In February 2015 the demonstration was organized in order to protest against the disappearance ofa billion dollars from a Moldovan bank. It was discovered that politicians and other important members of society were involved, but investigations were suddenly stopped. The local population hopes that this popular manifestation does not lead to Ukrainian-style violence.

Flowers are important In this city – they can be bought from the 24 hour flower markets or from the old ladies on the corners who sell them in small bunches in order to make a few pounds in order to get by in this country with very small pensions. We wander through the friut, meat and fish markets, the smell is just as you can imagine, but what surprises us is the you can buy a live fish from plastic basins full of water.

In these moments of adventure also we missed small comforts so we decided to stay a few days in a log cabin away from the capital. These tourist cabins help to pay for social projects run by a local NGO dedicated to older people. They have a home for the elderly that is subsidised by international aid. The coordinator explains that pensioners receive about 30 to 60 euros a month. To make things harder still, the prices of electricity, water and gas have recently risen drastically. Now that winter is coming it is when they are most concerned about. Life is hard in Moldova and most get by wiht help from relatives who live abroad. Moldova is the poorest country in Europe with a average salary of $200 a month.

 

 

We could not leave the country without seeing one of its (admittedly few) jewels in the town of Orheiul Vechi: an Orthodox monastery originally built in the 13th century and carbed out of a cliff face along with tiny sleeping compartments for the monks – in this isoated place they could surely get their praying and meditation done in peace.

And after eight days in Moldova, we leave this small and unknowncountry where tourism is not common and where the population and infrastructure don’t seem ready yet to open up to it. Poverty is very present and people hope to improve their situations by going abroad and eventually integrating more into Europe. We can only wish them luck and hope that the politicians are responsible with their positions.