últims dies a Ucraïna/ The last days in Ukraine

El dia 14 de setembre ens trobem a Uman, on hem sentit que hi ha una peregrinació de Jueus (ja que hi ha un Rabí, Najman de Breslov, enterrat a la ciutat) i a més coincideix amb l'any nou Jueu, 5775. Sembla que juguem a fet i amagar, ja que intentem buscar els seus rastres per saber on és la peregrinació. Una vegada ja hem trobat el lloc, ens hi acostem amb cautela, no sabem si els guàrdies de seguretat ens deixaran entrar, aquesta vorejada de policia ucraïnesa i jueva.     

       

Passem la barrera de seguretat i de cop i volta, sembla que estiguem a un altre món. Mai havia presenciat aquest sentiment d’atracció però a la vegada de bogeria per la religió. Tothom va vestit amb la vestimenta tradicional i alguna mai l’havíem vist, nosaltres som el punt de diferència, també tots són homes. 

A part de la màgia que envolta el lloc, també hi ha el desordre. Els carrers sembla com si fos l’últim dia d’un festival de música d’una setmana, no calen detalls el que penseu segur que no està gaire aïllat de la realitat.             

Pel que vam veure, les dues poblacions (la local i els pelegrins) conviuen tots segregats, tots els hotels i restaurants al costat del lloc de pelegrinatge estan escrits amb Hebreu. Segons les ultimes noticies que van llegar, la població local no sembla que els hi faci gaire gràcia que de cop i volta, tinguin mils de peregrins (es queixen de brutícia als carrers, borratxeres i confrontacions amb nacionalistes de dretes locals i els pelegrins) però segur que la butxaca local no es queixa.

Després d’aquesta experiència inoblidable, emprenem camí cap a Odessa. Una ciutat de port al mar Negre, bella i carrers i cafès vintage. Fem nit al pàrquing de la platja del poble de Illichivsk, al costat d’un mastodont d’edifici amb obres que tindran una vista privilegiada. Tota aquesta zona de costa del sud, té bastant turisme local i Rus; especialment ara amb la guerra que està patint Ucraïna al sud-est.

No he mencionat gaire en el blog el sentiment de la gent ucraïnesa sobre la guerra. Suposo que hi ha opinions de tot sobre el motiu però el que és segur és que ningú li agrada viure aquesta situació d’incertesa i de pèrdues humanes.    

La gent de la resta del país segueix la seva vida normal, quan a l’altra banda s’estan matant amb tancs i granades, alguns més que altres els hi toca de prop si tenen familiars a la zona afectada i la resta, creuen els dits perquè no siguin cridats a les llistes per anar lluitar contra els russos.

El 16, 17 i 18/9, el passem literalment davant d’una altra platja mentre gaudim del soroll de les ones cada matí i un bany. A la majoria de platges hi ha vestidors, no sigui que ensenyessin una cuixa!
Un home s’apropa i ens pregunta si és comú trobar-te aquest tipus de cotxes a UK! Ens explica que és un emigrant que va anar a USA als anys 80 i que es dedica a conrear.

 

Dia 19/09 i la super Bertha torna als orígens. Després d’aventurar-nos a travessar una carretera mig asfaltada i mig de sorra, passant per sotracs cada 5 minuts, la Bertha diu que la peca de suspensió de la roda s’ha desenganxat. Per sort, la policia ens apropa al taller mecànic més proper a 20 km per hora, creuant els dits que arribarem a la destinació, CAPATA en ciríl·lic – SARATA en llati.           

El mecànic, l’Andrew li dóna una vista al problema i diu “We can do this job”, l’alegria torna. Solden la peça des de les 2 fins a les 10 de la nit, i ens obliguen a dormir al garatge. En Sergei (el cap) i l’Andrew (és del nord de Rússia tocant a Suècia, a un poble remot. Ens explica que era Seaman (mariner) i que havia visitat Tarragona en un dels seus viatges amb el creuer). Només podem fer "chapeau" pel tracte rebut, van ser esplèndids.         

 

L'Ol, en Sergei i l' Andrew

El 20/9 després d’una setmana sense dutxa, però si amb aigua salada, estem a un hostal a Bolhrad. Aquesta ciutat son Pro-Russos, fins i tot tenen una estàtua d’en Lenin. A la majoria d’Ucraïna, els símbols relacionats amb l’època soviètica han estat derrocats. Trobo un article a internet del diari The Economist (http://www.economist.com/news/europe/21637415-little-known-place-interests-both-ukraine-and-russia-towards-unknown-region), que explica que la gent local se sent Russa i que Rússia també estaria interessant en el territori, i suggereix que potser podria passar com a Crimea. 

I ara sí que hem de dir adéu a Ucraïna! Ha estat una bona experiència conèixer aquest país ple de sorpreses i trencar amb l’estereotip negatiu que rebem als mitjans de comunicació.        

ENGLISH VERSION       

On September 14th we got to Uman, which we had heard is a Jewish pilgrimage site due to the famous Rabi, Nachman of Breslov, being buried there. Our visit coincided with the Jewish New Year, 5775. We saw a few Jews in their traditional dress, and we tried to head in their direction in order to find the site of the pilgrimage. Once we found the place, we are approached with caution, not knowing if we would be allowed in.    

 

We passed the security barrier and it suddenly seemed we were in another world. I had never experienced such a feeling of attraction to a religious event while at the same time seeing the craziness in it. Everyone in traditional Jewish clothes of many types, some of which I had never seen before. Here, we were the ones who stood out, and I was only woman present. Stepping from the everyday streets of Ukraine to this scene with old-fashioned outfits, praying and chanting made it seem like a fantasy tale to me. 

Apart from the magic surrounding the place, there is also disorder. The streets look like it’s the last day of a music festival – no details necessary, your image will certainly not be far from the reality.            
 
As far as we saw, the two populations (locals and pilgrims) are more or less segregated, with all the hotels and restaurants with Hebrew signs being in close proximity to the pilgrimage site. According to news coverage of the pilgrimage at the Jewish New Year the Ukrainian population is not too impressed with the visitors (complaints about littering and drunkenness by the pilgrims and the arrival of far-right nationalists looking for confrontation with them), the local businesses and economy seem to be doing well though.             

After this unforgettable experience, we head onwards to check out Odessa. It is port city on the Black sea, with beautiful streets and vintage cafes. We passed the night in the nearby beach town of Illichivsk, alongside a huge hotel building site that will have a privileged view if it is ever finished. This whole southern coast sees a lot of local tourism, especially now that the traditional resort of Crimea has been annexed by the Russians.               

In the blog I have not mentioned much about the Ukrainian people’s feelings about the war. I suppose that everyone has their opinions but what is sure is that nobody likes living with the uncertainty and the casualties. The people in most of the country more or less continue with their everyday lives while those in the eastern provinces affected by the war are seeing death and destruction caused by tanks and grenades. Throughout Ukraine however people are worried about family and friends in the affected area and cross their fingers that they will not be called up to fight.

               
The 16, 17 and 18th of September were spent parked up on remote beach  where we enjoyed the sound of the waves every morning and swims in the Black Sea. A man approached us there and asked if it was common to find such a knackered looking vehicle in the UK, as seeing the foreign pates he at first assumed we were from Moldova. He was a Ukrainian who went to the USA in the 80s and has spent 30 years farming the Oregon countryside.        

We hit the road at last and return to the adventure. On the 19th Bertha shows her age. After a couple of hours bumping along a rutted, half-paved road strange noises begin indicating that the shock absorber has fallen off after its rusty housing has finally fallen apart after 29 years of abuse. Fortunately, a helpful policeman shows us the way to the nearest garage. We follow at 20km per hour with fingers crossed that we will reach the destination - CAPATA in Cyrillic script, SARATA as we would spell it.   
The mechanic, Andrew takes a quick look and we hear the reassuring words "we can do this job". The welding job takes from 3pm until 10pm, not bad for 50 euros, and the owner insists that we and the van stay the night in his garage. Thanks to Sergei (the boss) and Andrew (skilled welder from northern Russia and an ex-seaman who had visited Tarragona on one of his trips) for the great treatment of both us and the van.   

Ol, Sergei and Andrew

     

On 20th of September and after a week without a shower, just salt water swims, we end up in a hotel in Bolhrad. This city is Pro-Russian – they even still have a statue in Lenin. In most of Ukraine, the symbols associated with the Soviet era have been eliminated. I find an Economist article (http://www.economist.com/news/europe/21637415-little-known-place-interests-both-ukraine-and-russia-towards-unknown-region) which explains that local people look to Russia and that Russia is also interested in the region, suggesting  that a repeat of what happened in Crimea could be possible. Maybe it is best we are leaving.      

And now it is time to say goodbye to Ukraine! It was a great experience get to know this country full of surprises and break the negative stereotype received from the media.